Nit de lluna plena en mig del desert al Marroc. Desprès de la posta de sol, un bon sopar i una estona de música a la vora del foc ens llancem a les dunes per aprofitar la nit, encara que la llum de la lluna impedeix veure un cel que podria haver estat per trencar la respiració.
Poc a poc anem de retirada i finalment hem quedo sol. De cop el cuiner surt i hem troba dalt d’una duna i ve tot sorprès: càmera, trespeus, i la resta d’endimaris. Que cony deu fer aquest aquí a dalt.
Li ensenyo la darrera fotografia pel visor de la càmera i li sembla màgia: m’abraça, hem fa petons i va de pet a buscar a la resta. Tot d’un plegat ja els tinc davant meu per a que els hi faci una fotografia.Quina història ….
Aquí la teniu, aquesta i algunes de la sortida nocturna.
Moments màgics.
No m’estranya l’anècdota que expliques…màgia pura.
Màgia pura en un entorn al·lucinant
Un reportetge se somni,Jordi,son molt maques. I tu fent amics,no?
Una abraçada.
Moltes gràcies Jordi.
Si millor amics que tenir-los de punxa oi?