A la Canya, vora el Fluvià s’alça el Molí d’en Compte, també conegut com a Can Pixola. De pedra i rajola vermella, presenta una estructura principal de dues plantes i una addició més senzilla, d’una sola planta, que revela les diferents fases constructives i els canvis d’ús al llarg del temps. Tot i els anys d’inactivitat industrial, l’edifici conserva rastres evidents del seu passat: els grans finestrals ara tapiats, les obertures de càrrega i les cicatrius de l’activitat tèxtil que un dia hi va bategar amb força.

Construït al segle XIX, el molí formava part del corredor industrial que es va desenvolupar al llarg del Fluvià, quan la comarca deixava enrere un model econòmic basat essencialment en l’agricultura
per endinsar-se en l’era del tèxtil. En aquest procés de transformació social i econòmica de la Garrotxa,

El Molí d’en Compte va acollir la filatura d’Antoni Roura, Esteve Fontcoberta i Pere Batlló, on hi treballà Lliberada Ferrarons, obrera d’Olot, destacada per la seva profunda religiositat. Tot i les dures condicions de treball, va mantenir una fe intensa i, durant la seva llarga malaltia, se li atribueixen visions místiques. La seva fama de santedat va motivar l’inici del procés de beatificació, i el 2008 fou declarada venerable pel papa Benet XVI. Una placa a la façana del molí en recorda encara la seva presència.

Can pixola avui

Amb el pas dels anys i del progrés tecnològic, el Molí d’en Compte va anar canviant de funció: de filatura passà a ser fàbrica de regenerats tèxtils i, posteriorment, una fabrica d’embotits. Com tantes altres indústries de riba de riu, acabà perdent la seva activitat fins a quedar en silenci.

Fa gairebé tres dècades, el clown i creador Toti Toronell (Produccions Trapa) va veure en aquest antic molí un refugi i un espai de creació. Avui, el que fou un motor d’activitat industrial és un taller d’artista: un espai viu on l’imaginari contemporani es troba amb la memòria industrial.

Entre els arbres i el curs del Fluvià, el Molí d’en Compte explica dues històries que conviuen: la dels treballadors que hi deixaren esforç i vida, i la dels artistes que, avui dia, hi fan créixer noves formes de cultura. Un edifici que ja no fa girar rodes d’aigua, però que continua movent l’esperit.