Des del castell es pot arribar a la torre, d'arquitectura de casa de vacances, té la forma d'un cub amb la torratxa a dalt de tot i al mig de l'edifici, coronada amb un teulat a quatre vents fet de mosaics de color verd fosc.
Hi ha un jardí abandonat, exuberant, amb unes alzines imponents de brancam amplíssim. La torre està vorejada d'un muret i té una llarga escala feta de palets de riu per on es baixa cap al Fluvià, al final de l'escala un monòlit coronat amb una esfera de pedra grisa amb la inscripció E. S. i la data 1906. Finalment arribes al Fluvià que pots contemplar des d'un camí vorejat novament de muret, interromput per la caseta de la barquera des d'on es baixa cap al riu on trepitges unes roques de color gris molt fosc, gairebé negre, que semblen volcàniques però compactes i pesades, de textura atapeïda i dura i tot seguit, a sota, la petita platja de sorra fina i rossa. Mes enllà, el riu discorre pel seu llit.
La torre és de color blanc combinat amb un ocre clar al voltant de les obertures i en les cantonades, té una inscripció sobre la porta de l’entrada principal: Alberto Francés 1877.
A la terrassa de davant, en temps feliços, hi havia quatre bancs de fusta, taules i cadires de jardí, tot contemplat per una enorme testa de cavall de marbre, col·locada damunt d'un pedestal de granit i protegida per dues acàcies esponeroses. Ara només queda el pedestal buit i les acàcies escampen el seu brancatge en desordre.
Per la banda de ponent hi ha una porta de ferro que condueix a un caminet enmig de la vegetació fins a una passera sobre un torrent i una casona per produir electricitat. A la part nord hi ha un hort i les dependències de serveis: el rentador amb un gran safareig i el garatge o antigues cavallerisses a tocar la tanca de l’entrada.
L'interior la torre tenia salons de tota mena: el saló daurat, el salo vermell, i d'altres per rebre els nombrosos amics de la parella, i a tots ells hi havia xemeneies de marbre, cortinatges de vellut, canelobres de plata, sedes i domassos, quadres a les parets, fotografies als bufets i records estimats d'altres temps a les vitrines. Hi havien celebrat grans festes i recepcions, havien tingut hostes il·lustres i molts criats.Va ser la Domus Áurea durant els temps daurats, amb el temps, tot es va anar perdent.
L’encant del lloc, l'amor pel paisatge i la nostàlgia de tants records, però, no es podien ni vendre ni perdre.
El text són fragments de l'article "La Domus Aurea d'Arenys d'Emporda" de Mariangela Vilallonga publicat a la Revista de Girona / número 186 gener-febrer 1998
El febrer del 2013,alguns testimonis relaten que s'hi senten sons estranys i d'altres asseguren haver vist la figura d'una dona a la planta superior, però això serà fruit d'una tercera part d'aquesta història.
