En el desert del Montsant, als peus de la cinglera, en el paratge conegut com el desert de Sant Onofre hi trobem l’ermita de Sant Joan de Codolar. Rep el nom per les grans roques o “còdols” que la envolten. L’ermita va ser construïda pels monjos cartoixans a finals del segle XV i al llarg dels anys ha estat habitada per diversos ermitans.

Amb l’aigua de la font i –avui – amb l’energia d’unes poques plaques solars fa més de 40 anys que hi viu anys la Montserrat. El seu habitatge ocupa una petita estança de la casa de l’ermità.

La Montserrat ens va rebre –com no pot ser d’altra forma– amb una gran amabilitat i amb una llarga conversa mentre treballava per acabar un encàrrec de punts de llibre fets amb flors que recull i asseca ella mateixa.

La Montserrat que s’ha convertit en un referent de la vida eremítica al Montsant va començar com a monja de la Congregació de les Filles de la Caritat fent d’infermera. Després de tot un procés personal va decidir anar a viure sola per tal d’arribar i estimar a tothom –sembla una contradicció–. Va ser en mossèn Ballarín qui li va parlar de la tradició de la vida eremítica al Montsant i des de 1977 que hi és. La seva és una opció de vida, un viatge en el desert, buidar-se d’un mateix per omplir-se dels altres.

Al Montsant hi viuen d’altres eremites i això ha fet que l’Arquebisbat de Tarragona hagi establert unes normes que ajuden a orientar aquesta radical forma de vida.

Elles, de tant en tant es troben i quan van a Sant Joan, tenen en un petit xiprer que al damunt d’una gran roca, el seu símbol de perseverança.

Pots veure la resta de reportatges d'aquest projecte a: Projecte Insòlits