Una senyora de vuitanta i molts m'explicava diumenge que en els masos de l'entorn ja no hi vivia ningú. Que tan sols els caps de setmana, que hi anaven nois i noies barrejats.
M'explicava que el seu home, que en té noranta i quatre no vol marxar, que tenen una casa nova al poble, però que no hi vol anar. Viuen en un mas, amb una casa i un paller (a la Garrotxa en diuen cabana). "No sé què deu tenir aquesta cabana que tothom s'hi para i li fan fotos, ha sortit a la tele i els de la Seat hi han fet un anunci".
El seu home i el seu cunyat (també de noranta i tants, que també viu al mas), acabaven de marxar. Ella estava sola i jo li vaig servir d'entreteniment. Ja se sap un foraster, carregat amb un trespeus, flaix, càmera i la resta d'estris que acostumo a transportar ... i disposat a escoltar-la.
Dies enrere va caure i es va fer un truc, estava sola i "tanta gent que ara passa pel camí ral". Va estar estirada a terra molta estona, però al final la varen recollir i amb el comandament avisaren a l'ambulància que la va dur a l'hospital.
Viure a pagès: Més enllà de la visió bucòlica hi ha la duresa del dia a dia. Els conills, les gallines, el conreu ... No en sé gaire més d'ells, es feia tard i calia anar a buscar el pollastre a l'ast pel dinar de diumenge.
Un plaer gaudir de les teves fotos. Enhorabona.
Una meravella de fotos Jordi, tractades amb molta cura i bellesa, com és habitual en els teus treballs.
La bellesa només la veu qui la cerca. El dia a dia i el lloc proper a on es desenvolupa la nostra vida, a sovint ens passa de llarg. És possiblement el que li passa a la senyora de pagés.
Una abraçada.
Moltes gràcies Ramon per teu comentari.
Si, segurament. El dia a dia no ens fa valorar les coses belles que te la vida