La Dansa de la Gala de Campdevànol. Vestuari, música i ball.

La Dansa de Campdevànol, coneguda també com a Dansa del Roser, Dansa de les Caputxes o bé La Gala és una dansa tradicional catalana que es balla el diumenge i dilluns de la Festa Major de Campdevànol. La ballen sis parelles i el capdanser, en total 13 balladors.

El capdanser, és la figura central de la dansa. Porta a la mà esquerra una almorratxa amb cintes de colors i plena d’aigua perfumada, amb la que, durant la dansa, ruixa a totes les balladores. Va vestit de gala, totalment negre, excepte la camisa que és blanca, barret de copa, gambeto i unes sabates amb una gran sivella. És l’únic ballador que dansa amb totes les noies per després lliura-les a les seves respectives parelles. Té una forma singular de puntejar la dansa, fent característics saltironets.

Les balladores.

Entre les balladores, trobem la batllessa, la primera balladora, que per distingir-la com a persona d’alta categoria va vestida fins als peus tota negra, amb mantellina blanca, un vistós collaret i un ventall antic. El seu vestit s’inspira en els vestits de núvia que antigament portaven les balladores.

Anys enrere era la mateixa dona de l’alcalde la que ballava, ara sols en representa el paper. Té el privilegi de ser la primera a ballar amb el capdanser amb dues voltes a la plaça.

La campesa, la segona balladora, representa la mestressa que cedeix el camp per poder-hi ballar. Aquesta vesteix igual que les pabordesses i també com la batllessa balla dues voltes a plaça. Les balladores, anomenades pabordesses del Roser són quatre. Vesteixen amb una faldilla florejada fins sota el genoll, gipó, davantal negre, mocador de seda, mitges i caputxes blanques. I van ben abillades amb arracades, agulles de pit i collarets. Totes les balladores exhibeixen vistosos ventalls, alguns de molt antics.

Els quant als balladors, els dos que van davant són la parella de la batllessa i de la campesa, i es diferencien dels altres per portar la barretina i la faixa morada, els quatre balladors restants la porten vermella. Tots vesteixen pantalons fins a mitja cama, camisa blanca, barretina, faixa, armilla de vellut i espardenyes de set betes. El primer ballador porta els pantalons i l’armilla verdosa, el segon de color gris i dels quatre restants, dos vesteixen amb to marró i dos en blau. Els vestits dels balladors són propietat de l’ajuntament, i el mateix consistori els guarda. A mitjans del segle XX es va encarregar un vestuari pels balladors, fins aleshores anaven mudats però no vestien tots iguals com ara.

La música

Es desconeix l’origen de la melodia, que és la mateixa que les danses de Gombrèn,  Falgars i Riudaura, entre d’altres. A mitjans del segle XX es van introduir canvis, amb la incorporació del Ball Cerdà i l’alternança d’instruments.

Fa aproximadament uns trenta-cinc anys es va fixar “El meu promès” com a galop d’entrada i de sortida de la plaça. Abans, eren els músics qui decidien el galop que tocaven.

L’estructura del ball

A mitja tarda, els balladors es troben a l’ajuntament, on s’acaben de vestir. Des d’allí, surten en comitiva en direcció a la plaça, primer els músics, després el capdanser, segueixen les sis parelles de balladors i les autoritats al final. A la plaça ja els espera un nombrós públic. Al so del galop d’entrada “El meu promès”, els balladors entren a la plaça. Al davant hi va el capdanser seguit de les sis parelles i saluden les autoritats. El capdanser pren les sis balladores, tenint al seu costat la batllesa, seguint la  campesa i les quatre pabordesses, totes arrenglerades al costat, donant-se la mà fan una volta completa, aquesta part és coneguda com “fer el vano”.

A continuació, el capdanser balla amb cadascuna de les balladores fent dues passades amb la batllesa i la campesa, i una amb la resta, i acaba ruixant-les amb aigua de roses de l’almorratxa, finalment, les lliura al seu respectiu ballador.

El capdanser, aleshores, es retira i les parelles passen a ballar el ball cerdà. El Ball Cerdà no es ballava antigament i es va introduir a la dècada dels anys 50 de la mà del Sr, Joan Costa, director de la dansa en aquelles èpoques.

La part final són les corrandes, abans les balladores es treuen les caputxes, la mantellina i es recullen els ventalls. S’inicià amb el contrapàs; els balladors amb els braços enlaire fan petar els dits mentre les balladores s’agafen les faldilles amb les dues mans. Les noies posen les mans damunt les espatlles dels nois i aquests per sota les aixelles, les aixequen: primer es fa una aixecada amb tres grups de dues parelles, després dos grups de tres parelles i finalment totes les parelles amb una sola rotllana. Els balladors aixequen les noies i aquestes s’aguanten a les seves espatlles. A l’aixecada final  els dansaires competeixen amb els músics, que han d’aguantar la nota final tant de temps com les noies estan alçades. Des de fa prop de trenta anys es compta el temps que dura l’alçada, que està sobre els 30 segons.

Després de l’aixecada final s’acomiaden de les autoritats i del públic al so del “Meu promès” com a galop de sortida.

Després de cada ballada s’anota en el llibre de la Gala els noms dels balladors, la cobla, el temps de la durada de l’aixecada i el nom de les autoritats presents. Sovint algunes d’aquestes firmen en aquest mateix llibre i fan una petita dedicatòria a la Gala. En acabar la Dansa del dilluns, un cop tot acabat, balladors i la resta de l’equip, fan una volta per les atraccions de la fira.

La Dansa de la Gala de Campdevànol. Josep M. Colomer i Fossas – Josep M. Soler i Tortades – Editat per l’Ajuntament de Campdevànol el 2014

Web de l’Ajuntament de Capdevànol

Podeu veure altres entrades relacionades clicant sobre els següents enllaços:

La Dansa de la Gala de Campdevànol – Antecedents i preliminars.

Reportatge fotografic de la Dansa de Capdevànol 2016

Totalitat de reportatges del projecte : De festa i festers

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *