El ball de gitanes és una dansa tradicional amb una llarga trajectòria a Vilanova i la Geltrú. Hi ha referències que el situen ja el 1845, quan era interpretat exclusivament per homes. En la dècada del 40 del segle passat participava de les cercaviles i més endavant fou executat pel grup local de “Coros i Danzas de la Secció Femenina de la FET i de les JONS".

Tanmateix, no fou fins a l’any 1980 que va ser recuperat per l’Agrupació de Balls Populars, després de la revifalla popular en postfranquisme.

Simbologia i coreografia

El centre de la dansa és un pal llarg, portat per un gitano anomenat “estaquirot”. Simbolitza l’arbre maig, un símbol de vida, renovació i fertilitat. Al voltant d’aquest, vuit noies (gitanes) trenen i destrenen vuit cintes, formant les figures: el “cordó” i la “trenilla”. Entremig, els nois (gitanos «galerons»), ballen al seu voltant.

La dansa mostra una simbiosi clara entre gènere i rol. Les dones són les que teixeixen visualment les cintes: elles donen forma al cordó i la trenilla. Els homes, al seu voltant, aporten dinamisme, trencant el ritme amb humor i energia.

A mitja coreografia els gitanos ballen un a una amb les gitanes en el ball de galerons. Realitzant uns passos on s'estableix una relació de festeig. En cada època aquest festeig era més agosarat i picant. Sols cal veure-ho en el ball d'avui en dia.

En el ball: gitanes, galerons, estaquirot, majoral i majorala reciten uns versos, sovint satírics, aportant crítica social i humor.

Tot plegat va acompanyat musicalment per un grup de grallers i tabal.

Vestuari.

Per als homes: camisa i pantalons color cru, faldellí, camalls adornats amb cascavells, faixa, mocador al cap i espardenyes de veta negra.

Les dones vesteixen faldilla llarga florejada amb enagos (incloent-hi pantalonets), brusa de color, cosset, mantó lleuger (només de vespres, sense serrells) i espardenyes, complementant el conjunt amb clavells al cap, arracades i pentinats decorats amb flors i cintes.

Avui, el ball de gitanes continua sent una peça central de la cultura popular vilanovina, una clara mostra de resiliència festiva i de recuperació del patrimoni. Fa més de quaranta anys, encara llueix en cercaviles i processons.