Les processons de Setmana Santa: la fe al carrer.

En ple segle XXI, la Setmana Santa mostra una imatge contradictòria. D’una banda, els bancs de les esglésies es buiden i d’altra banda, les processons registren un augment de participació. Aquest fenomen desafia la lògica en una societat cada cop més secularitzada. Tanmateix, també revela una realitat persistent, tot i l’abandonament dels dogmes, es manté la necessitat de ritual i de pertinença.

Durant la dictadura, el franquisme va instrumentalitzar la religiositat popular. L’objectiu era construir una identitat nacional basada en l’ordre i la disciplina. Encara avui, moltes processons conserven elements d’aquell període. Per exemple, persisteixen títols honorífics vinculats a l'antic règim, a més de la presència de cossos militars i simbologies controvertides. En alguns casos, aquests elements freguen els límits de la Llei de memòria democràtica.

Ara bé, la religió també ha evolucionat. S’ha passat d’una religió basada en la doctrina a una religió centrada en el sentiment. En conseqüència, la missa connecta menys amb l’individu contemporani, en canvi, les processons ofereixen una experiència sensorial més intensa i directa. El so de les trompetes, l’olor de la cera i la força visual de les imatges captiven els participants. En aquest context, la fe conviu amb la identitat cultural i l’estètica. Per això, no és estrany trobar “manaies i caputxins” agnòstics que hi participen per tradició o per respecte familiar. Així, es manté viva una herència cultural compartida.

Paral·lelament, l'atractiu turístic que tenen aquestes celebracions també comporten riscos si es prioritza l’espectacle per sobre del significat.

En definitiva, les processons de Setmana Santa perduren arrelades al cor de la cultura popular. Entre la memòria històrica, la identitat col·lectiva i el reclam turístic, mantenen l'ànima d'uns ritus que continuen explicant qui som.

Imatges de la Processo del Sant Enterrament de Girona del 2026