Cap allà les tres de la tarda, perseguits pels caçadors, es dirigeixen cap a Prats de Molló, on llencen a terra i empastifen tant com poden tothom qui se’ls posa al davant, sobretot les noies joves i maques, en una clara metàfora de la fecundació. Les corredisses per esquivar els óssos són constants, però gairebé ningú no s’escapa del seu sutge. Els caçadors, per frenar les bèsties, els persegueixen amb escopetes de fogueig. Si tomben algun dels óssos, de seguida hi ha qui els reanima amb un bon glop de vi.

Cap allà les cinc, apareixen els homes de blanc o barbers, amb la cara enfarinada i vestits de blanc –que igualment empaiten i enfarinen les cares de les noies–. Els óssos es veuen acorralats per tants perseguidors i, finalment, cauen a mans dels caçadors. Llavors, els barbers són els encarregats d’afaitar-los, una metàfora de la castració de l’animal i moment àlgid d’aquesta festa carnestoltenca, la lluita del bé contra el mal atàvic que representa l’ós en l’imaginari pagès.

La festa, en el seu conjunt, està carregada de simbolismes: l’oposició entre la foscor dels óssos i la blancor dels barbers podria molt ben ser una al·legoria de l’hivern que marxa i la primavera que ja arriba, o de la nit que s’escurça i el dia que s’allarga, o de la victòria del bé en la seva lluita contra el mal, o…

Per veure la totalitat d’imatges click a aquest enllaç.